Resum
Durant l’època moderna, santuaris, capelles i ermites es distribueixen pels Pirineus i Pre-Pirineus –territori fronterer durant els nombrosos conflictes bèl·lics entre les monarquies hispànica
i francesa–, formen un conjunt ben travat que arrela la comunitat pagesa i ramadera amb el seu entorn i consoliden un tipus «d’ocupació espiritual» de la muntanya, i també una certa idea
de «frontera» religiosa, que no es correspon necessàriament amb la frontera política. Els santuaris, emplaçats als cims o a les valls muntanyenques, desenvolupen una sèrie de funcions més enllà de les estrictament religioses. Trenquen les divisions eclesiàstiques
de les parròquies i dels bisbats a l’hora d’atraure multituds de feligresos i devots en els seus aplecs. La seva arribada massiva transforma els temples en grans centres d’acollida de pelegrins,
que a més de l’església, inclouen hostatgeries, cuines, fonts, cisternes, forns, porxats o galeries. Molts santuaris es renoven, per dins i per fora, incorporant les darreres novetats constructives adaptades a les necessitats del culte, com
els cambrils, i s’embelleixen amb sumptuosos retaules. Tot plegat contribueix a la barroquització de la muntanya.
|
