Resum
En un moment en què els epistolaris es valoren d’una manera particular i se n’editen
amb profusió, la publicació de Cartes de guerra i d’exili (1934-1960), de Mercè Rodoreda, resulta molt destacable, atès que es tracta de la correspondència d’una de les autores
més valorades de la literatura catalana; per mitjà de les cartes podem, no solament
seguir de prop una vida ben bé de novel·lista, sinó, també, la dels seus corresponsals,
Carles Pi-Sunyer, Armand Obiols… En el primer apartat, presidit per la Segona Guerra
Mundial, s’hi emmiralla un temps de fonda soledat, en què la correspondència resulta
un article de primera necessitat, que propicia confessions. Uns anys difícils, d’angoixa i
de precarietat per a Rodoreda, que representen una dura i profunda experiència de la
vida que la marcarà per sempre, com a dona i també com a escriptora; tal com les cartes
demostren tota la seva producció n’és deutora, des de Vint-i-dos contes (1958) fins a
Quanta, quanta guerra… (1980), amb un relleu especial de La plaça del Diamant (1962), la gran novel·la de l’exili. I és que, un cop acabada la guerra, a París, primer, i a Ginebra,
després, Rodoreda pot seguir els corrents literaris i artístics del moment, ella, també, una pintora ben actual, admiradora de Picasso i Miró, com la correspondència reflecteix.
A partir de llavors, sobretot, Rodoreda pot iniciar la seva carrera literària definitiva, l’obra de plena maduresa. L’exili, en un cert sentit, s’acaba i, aleshores, es pot bolcar, finalment, en l’escriptura, la seva vocació més profunda, amb uns resultats espectaculars que la convertiran en la novel·lista més traduïda de la literatura catalana. En definitiva,
les cartes resulten una font d’informació privilegiada, la qual cosa palesa el gran interès
que tenen, sense oblidar l’estil ben original de Rodoreda, la marca dels grans escriptors,
un atractiu més de la lectura de Cartes de guerra i d’exili.
|
