Resum
Aquest llibre és el primer resultat d’un programa de recerca sobre les crisis frumentàries a Catalunya a la baixa edat mitjana, finançat per l’Institut d’Estudis Catalans i que es va iniciar el 2009. Durant els segles XII i XIII, com a conseqüència del triomf de les estructures
feudals, el pa va esdevenir, arreu d’Europa, el centre de la dieta dels estaments populars rurals i urbans, i en va relegar els altres components a la condició de «companatge». Aquest canvi alimentari va provocar un increment de la
demanda de blat a les ciutats, atès bàsicament per la iniciativa privada, pels mercaders professionals i pels mateixos grans productors.
Amb aquest protagonisme del pa, els sistemes alimentaris populars perderen varietat qualitativa i esdevingueren molt vulnerables a les crisis de proveïment. Des de la darreria del segle XIII, cada generació va conèixer una carestia, una
penúria o una fam. Per a resoldre aquestes crisis periòdiques i conjurar el perill dels avalots, les
autoritats centrals i locals van haver de complementar la iniciativa privada prohibint les exportacions i creant estocs estratègics de gra, respectivament. Aquesta política d’injecció del «gra de la ciutat» als circuits intraurbans es va
mostrar força efectiva, però molt cara; va conjurar les fams i els rebomboris, però va arruïnar els consistoris de les grans ciutats. En aquest llibre, que reuneix sengles monografies redactades per tres recercadors d’edats i experiències diferents, es reflexiona sobre la cronologia i l’abast
geogràfic de les crisis cerealistes, les causes endògenes i exògenes que les produïren, i els efectes econòmics, socials, polítics i mentals que provocaren.
|
